El río de corrupción y podredumbre viene de
lejos en la monarquía española.
No es nada nuevo, a pesar de que Felipe ahora
guarde la ropa y diga que no sabía nada de la cuenta de suiza de su padre,
quizás tampoco se ha leído la historia de ese país que dice amar tanto. Si os
interesa os pongo abajo una breve descripción.
Con suerte cae en sus manos algún artículo y se pone al día,
aunque estoy seguro que soportará estoicamente seguir perteneciendo a esa
noble estirpe social, mientras le llegue el salario a su cuenta corriente,
claro.
Sigamos fustigando al Sr. Torra (deporte nacional, por otra parte) por pedir el
confinamiento de Catalunya, quizás tiene razón o quizá no, pero mucho ojo con
opinar lo mismo cuando lo piden otras 4 comunidades autónomas. No hace falta
recordar el confinamiento de Odena, Lombardía, y ahora parece que se suman
California y New York.
No os cabreéis mucho, que tenemos que guardar el buen humor para
las semanas que nos esperan. Más tarde los que tengan algo que decir al
respecto, espero lo hagan.
Para acabar con una frase que creo que resume un poco el
sentimiento que debería despertar todo esto:
“No
sirve de mucha la riqueza en el bolsillo, cuando hay pobreza en el corazón” .
Gràcies per el vostre temps i com sempre us desitjo una llarga i próspera
vida.
HISTORIA-
MARTA PONS-FOTO ILUSTRACIÓN ESPAÑOLA Y AMERICANA.
Madrid, 29 de setembre de 1868. Culminava la Revolució Gloriosa,
liderada pels generals Prim, Serrano i Topete, i el nou govern
progressista decretava el destronament i l’expulsió d’Isabel II.
Prim havia proclamat que els Borbons eren "l’obstacle més gran
a la democratització i a la modernització d’Espanya". Aquella cita
revelava que el poder tenia coneixement de l’existència d’una espessa trama de
corrupció que operava —pel cap baix— des del 1833 (any de la mort de
Ferran VII), i que estava liderada per Maria Cristina de Borbó-Dues
Sicílies (la vídua de Ferran VII). I seria precisament Prim
qui faria pública l’existència d’un fons reservat (un bolsillo
secreto) amb càrrec a l’erari públic que havia estat
l’instrument d’enriquiment de la camarilla de Palacio (un
contuberni de polítics, militars i financers que orbitaven al voltant de la
figura de la reina mare). I l’embargaria.
Prim, Serrano i Topete després de la Revolució
Gloriosa. Publicat a La Flaca (1869) / Font: Wikimedia
Commons
L’origen del bolsillo secreto
Durant mig segle (1833-1868) Maria Cristina va ser la reina de la
corrupció. La digna hereva del seu marit, el rei Ferran VII, que
havia amassat una considerable fortuna a partir de la venda de la corona
espanyola a Napoleó (1808), i que l’estat francès mai va recuperar, tot i
que el règim postbonapartista seria qui l’apuntalaria, de nou, a Madrid (1814).
Mai s’han revelat les compensacions polítiques que va obtenir París a canvi
d’aquella renuncia; però, en canvi, la investigació historiogràfica confirma
que el primer saldo del bolsillo secreto procedia de la deixa
de Ferran a favor de Maria Cristina i de les dues filles de la parella (la
futura reina Isabel II i la seva germana Lluïsa). Detall que revela que l’abast
d’aquella xarxa de corrupció —si més no, en el seu origen— implicava la
totalitat de la família reial. Naturalment, aquell bolsillo
secreto mai va constar en la comptabilitat oficial del Reino
de España.
El secret del bolsillo secreto
El bolsillo secreto era un secret a veus entre les
classes oligàrquiques espanyoles. Però la seva existència no es va revelar
fins l’any 1840. Conclosa la Primera Guerra Carlina (1833-1840), i en un escenari
dantesc de postguerra, el generalEspartero (el gran aliat de
Maria Cristina en el conflicte) va exigir disposar del bolsillo secreto.
La sorpresa seria quan Manuel Gaviria —tresorer reial— li
ho va negar. Maria Cristina de Borbó era la reina regent d’Espanya a
l’espera que la seva filla Isabel (l’hereva al tron i nascuda el 1830) assolís
la majoria d’edat. Gaviria va canviar d’amagatall el bolsillo secreto,
i Espartero ho va deixar córrer amb el pretext que allò podia dinamitar
el règim sorgit de la guerra carlina. No obstant això, Martín de los Heros,
responsable nomenat per Espartero, va estimar que contenia uns 78
milions de reales (l’equivalent a 750 milions d’euros).
L’esclat del bolsillo secreto
Passats vint-i-nou anys, i en el context de la primera gran crisi
financera espanyola(1866) que havia impulsat la Revolució Gloriosa (1868),
el general Prim (president del govern) va ordenar disposar
del bolsillo secreto. Isabel II i Maria Cristina havien
estat facturades a l’exili. Cada una al seu moment. I en aquell escenari i
amb aquells actors, la premsa va fer córrer com la pólvora que, durant mig
segle, una espessa i opaca xarxa de corrupció havia desviat
fraudulentament grans quantitats de l’erari públic i les havia
destinat a foscos negocis que havien particularment enriquit fins a la
indecència els seus components. En aquella piràmide de corrupció hi
figuraven Maria Cristina de Borbó —i, naturalment, Isabel
II— al cim; i en un segon nivell Agustín Muñoz (segon
marit de la reina mare), el general Narváez— (president del govern
en set ocasions), i el banquer José de Salamanca (promotor,
entre altres, del barri que porta el seu nom a Madrid).
Isabel II / Font: Wikimedia Commons
Quins eren els negocis “nets” de Maria Cristina de Borbó?
Durant mig segle, la reina-mare i la camarilla de Palacio —des
de la seva atalaia de poder— es van autoadjudicar quasi tots els
grans negocis (nets i bruts) que es van fer a Espanya durant bona part
del segle XIX. L’escandalosa manipulació d’algunes d’aquelles concessions —a
través de testaferros i de societats fantasma—, popularitzaria la cita “no
hay negocio en el que la Reina-madre no tenga intereses”. La conxorxa
del bolsillo secreto es va autoadjudicar concessions d’explotació
de salines, d’extracció de carbó, i de traçat ferroviari.
El 1845 —amb Narváez com a president del govern— es van autoadjudicar la
construcció i explotació de la segona línia de ferrocarril peninsular, la
de Madrid a Aranjuez, fet que delata la gran capacitat financera del bolsillo
secreto. I el 1846 —amb Pando (fill d’un element de la camarilla del
difunt Ferran VII) com a president del govern—, s’autoadjudicarien la
prolongació de la línia fins a Alacant.
Narváez, Salamanca i Muñoz. / Font: Wikimedia Commons
Quins eren els negocis “bruts” de Maria Cristina de Borbó?
Però el bolsillo secreto tenia una funesta ombra que anava
molt més enllà dels dominis peninsulars borbònics. Maria Cristina de Borbó va
crear un gabinet permanent de desestabilització de governs (és
a dir, una fàbrica de cops d’estat) que s’alimentava amb el bolsillo
secreto. No contenta amb desestabilitzar permanentment els governs
espanyols que pretenien limitar l’autoritat i l'opacitat de la corona, es
va atrevir amb una operació de gran volada i d’abast internacional. El 1846 va
dissenyar una costosa i ambiciosa operació que consistia a reinstaurar
la monarquia a les excolònies i, llavors, repúbliques independents de
l’Equador, el Perú i Bolívia en la figura del primogènit del seu segon
matrimoni: Agustín Muñoz Borbón, que havia de ser
coronat emperador del Reino Unido de los Andes. Aquella
caríssima i estrambòtica operació, finançada pel bolsillo secreto,
va ser desballestada pels serveis secrets de mig món.
Quins eren els negocis “més bruts” de Maria Cristina de Borbó?
L’operació Reino Unido va ser desballestada quan qui sigui va revelar
que, tan sols, era la primera fase d’un pla que perseguia la restauració
del vell imperi colonial hispànic a l’Amèrica: el somni humit de la
corrupta Maria Cristina. Aquesta reveladora ideologia és, també, la que explica
la seva participació en la pitjor de les trames que se li van descobrir.
El 1857 es va destapar que Maria Cristina de Borbó era la capo d’una
trama il·legal de captura, transport i venda de persones. El comerç
d’esclaus era il·legal des del 1815. Però la tinença, no. En aquell context,
els grans latifundistes del Carib i del sud dels Estats Units, havien de
confiar en el creixement vegetatiu de les seves masses d’esclaus. O en aquell
tràfec il·legal, una sòrdida cadena formada per armadors catalans,
bascos i andalusos; elements del bolsillo secreto borbònic, i
la part més corrupta de l’aparell militar colonial espanyol a Cuba.
Què va passar amb Prim?
Quan les Corts espanyoles van votar Amadeu de Savoia (1870)
—el candidat de Prim— en substitució de “l’obstacle més gran a la
modernització i la democratització d’Espanya”, es van desfermar tots els
dimonis a la fàbrica borbònica de cops d’estat, llavors deslocalitzada a París.
El general Prim va ser emboscat i tirotejat el 27 de desembre de 1870 i va
morir, oficialment a causa d’una septicèmia, el dia 30. Però la investigació
moderna desmenteix aquesta versió i apunta que Prim va ser asfixiat a la seva
residència oficial, mentre es recuperava de l’atemptat. La policia va
assenyalar l’oposició republicana, però la premsa de l’època va apuntar
directament un triangle format per l’ambiciós Montpensier (cunyat
d’Isabel II i gendre de la reina mare), els esclavistes de Cuba i
el general Serrano. Una reveladora comunió formada pel bolsillo
secreto, i l’antic soci i llavors gran rival polític de Prim. No es va
condemnar mai ningú.
Muñoz, Montpensier i Serrano / Font: Real Academia de
Historia i Wikimedia Commons
Imatge principal: Maria
Cristina de Borbó (1878), obra de Félix Badillo / Font: La Ilustración Español
Comentarios
Publicar un comentario